A L'Aula volem seguir parlant de coses positives així que hem decidit continuar amb el tema del riure. Al llarg d'aquest curs escolar que ara ha començat, realitzarem cada cert temps sessions en grup de risoteràpia. Anirem anunciant les dates prèviament en els mitjans de comunicació habituals (perfil de Facebook, perfil de Twitter, aquest blog, Radio Pollença, L'Aula,...).
Ja hem parlat anteriorment sobre el riure, què és i quins beneficis aporta. Ara bé, què és això de la risoteràpia?, d'on ha sortit això?,...
La Risoteràpia és la teràpia destinada a millorar l'estat físic i psicològic a través del riure. Ja vàrem assenyalar a un article anterior que quan una persona riu, a més de millorar el seu estat d'ànim, segrega una substància beneficiosa per al seu organisme que li ajuda a prevenir diferents patologies o malalties.
És important recordar que un riure profund, entre altres coses, enforteix el cor, dilata els gots sanguinis, millora la respiració, segrega beta-endorfines, alleuja la digestió i enforteix els llaços afectius. Quan riem activem gairebé 400 músculs del nostre cos.
Per a això, en aquesta teràpia, el riure és simulat com un exercici físic en grup, per mitjà del contacte visual i el joc infantil. Encara que al principi el riure sigui forçat, generalment aviat es converteix en riure real i contagiós. A les sessions s'introdueix als participants en alguns conceptes relacionats amb el riure, els seus tipus, exercicis de relaxació, com provocar el riure... i sobretot, posar en pràctica aquest comportament i fer passar una bona estona de diversió, amb el benefici psicològic i físic que comporta.
Per aconseguir aquest objectiu, s'engega tècniques que ajuden a alliberar les tensions del cos i així poder arribar a la riallada, entre elles: l'expressió corporal, el joc, la dansa, exercicis de respiració, massatges, tècniques per riure de manera natural, sana, que surti del cor, del ventre,... com si fóssim nins.
La risoteràpia no és una tècnica nova. Són molts els filòsofs i escriptors que des de la antiguitat han publicitat els avantatges del riure. A algunes tradicions, com l'oriental, el riure no seria solament una acció física, si no que és alguna cosa també espiritual, i que quan es tracta del riure més profund (la del diafragma), és el riure de Buda. A l'Índia, també li atribueixen al riure un caràcter espiritual, ja que consideren que el riure és una meditació en si mateixa, pel fet que ajuda a exterioritzar sentiments. Fins i tot, existeix una creença Hindú que assegura que una hora de riure té més efectes beneficiosos per al cos i la ment, que quatre hores de ioga.
També hi ha llibres antics que proclamen que el riure és el millor mètode per eliminar l'ego, perquè tot comença sabent-se riure d'un mateix, sent l'origen d'un bon sentit de l'humor cap a l'exterior.
Aristòtil, va descriure el riure com un “exercici valuós per a la salut”. Marco Valerio Marcial, poeta hispà-romà del Segle I deia: “Riure és de savis”. I a les corts i reialeses medievals es va institucionalitzar el paper del bufó, fomentant així el riure per tenir unes vides més agradables, en el que gairebé podrien ser considerades com a sessions de risoteràpia.
Més recentment, Sigmund Freud va atribuir a les riallades el poder d'alliberar a l'organisme d'energia negativa, una cosa que va poder ser demostrat posteriorment científicament, en descobrir que el còrtex cerebral allibera impulsos elèctrics negatius un segon després de començar a riure. Però sens dubte, l'empenta definitiva a la popularitat de la risoteràpia va arribar en els anys 70, gràcies a Norman Cousins, editor i periodista americà, qui sofria greus dolors sense solució, i a qui els seus doctors li van recomanar el riure (mitjançant pel·lícules dels germans Marx, el gros i el flac...). Una vegada comprovat que realment el riure li feia desaparèixer el dolor durant hores, va decidir publicar la seva experiència i la va donar a conèixer a la comunitat mèdica, publicant-los en 1976 en la prestigiosa revista New England Journal of Medicine, i més tard en un llibre.
Finalment, un altre nom propi en la història de la risoteràpia és Hunter “Patch" Adams (des de L'Aula recomanem que vegeu la pel·lícula “Patch Adams” en la qual es reflecteix la seva vida i trajectòria professional). Ell va aplicar l'alegria i el bon humor com a recolzament en la recuperació i tractament de malalties, obtenint beneficiosos resultats. És a partir de llavors quan es va començar a utilitzar la Risoteràpia als hospitals.
No creeu que val la pena intentar-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada